Us penjo l’article que he tingut el gust de poder escriure amb la meva amiga Lula a dues mans. I on parlem de com sentim avui en dia les dinàmiques de les teràpies assistides amb cavalls. Desitjo que us agradi:

Recordem encara el dia en què un pare ens explicava que les teràpies “aquestes” no li agradaven … La raó que argumentava era que no els assèiem (a ell i a la seva esposa) en un despatx, davant d’una taula tranquil·lament per donar-los el feedback del procés terapèutic del seu fill.
En una altra ocasió un altre pare ens va comentar amb to de queixa que en les sessions terapèutiques la seva filla només jugava, al que vam respondre amb un rotund “Doncs si!”, i vam entrar en una deriva verbal intentant fer-li entendre els principis bàsics del joc en l’educació infantil. Tot i que el diàleg no va resultar fructífer, la nena va deixar d’assistir a les sessions. Desconeixem si li van preguntar o es va tenir en compte la seva opinió …

A la consulta -despatx- tots els treballs que desenvolupem tenen un alt component cognitiu / conductual, i per això, difícilment facilitem un treball emocional profund, ja que amb prou feines podrem crear una experiència en la qual les persones puguin generar emocions i expressar realment el que porten dins.
Som molts els professionals que volem i treballem perquè el món humà canviï, que estem convençuts que les teràpies han de ser experiencials, més enllà del que acadèmicament correcte, més enllà dels ambients terapèutics convencionals com són la taula, la cadira, i la sala de consulta.
La paradoxa de les intervencions assistides amb cavalls persisteix encara avui en dia, ens inquieta, i genera certs dubtes. Des del moment en què la gent no pot entendre que, passar-ho bé, jugar, experimentar, gaudir, vivenciar, generar somriures … facilita i promou un procés terapèutic de qualitat, és que alguna cosa està fallant en aquesta societat.

Sí, necessitem un canvi i per això el busquem. Un treball emocional diferent i honest basat sempre en l’experiència i la vivència, perquè tenim clar que “el que no s’experimenta, no ens emociona i no ens transforma“.
Des de fa temps ens preguntem: Perquè la gent no somriu més? Perquè costa tant mostrar una cara amable? Perquè socialment es premia la serietat?
Podem comprovar com el fet de no somriure aporta un cert prestigi intel·lectual i social. Quan diem “és una persona seriosa” a què al·ludim? I si diem “és un pallasso”? … Si quan la gent està treballant somriu, es pressuposa que no està per la feina, o bé, que no es pren la seva tasca seriosament. Laboral i socialment, es premia la serietat i es castiga el somriure. Però quanta amabilitat ens transmet una cara que somriu?.

I ens sentim com un Galileu Galilei del segle XXI, amb la soledat i la necessitat que la societat entengui el que veiem i percebem amb gran claredat, sense acabar de trobar la manera de transmetre les nostres vivències i experiències a la resta del món, que ho intueix, però no acaba d’escoltar.

En l’actualitat, ens inunden amb el “si vols alguna cosa diferent, fes-ho diferent”, però a l’hora de la veritat, sembla que confonem el contingut i el continent donant-li més importància a aquest últim.
Estem convençuts que la majoria dels problemes psicològics són emocions mal gestionades, ja que és la repressió de l’emoció el que fa que la persona emmalalteixi, conseqüentment, si no treballem el nivell emocional difícilment aconseguirem la millora, el benestar i la curació .
Jordi Montero, neurofisiòleg expert en dolor afirma: “Cal aplaudir quan algú plora, quan algú sent. No hem de reprimir les emocions, perquè estem expressant la nostra veritable essència. Reprimir és crear-te problemes a les teves xarxes neuronals.
Cal posar les emocions en el centre de les nostres investigacions, aquesta és la revolució.

Els cavalls emocionen i li donen un respir a la repressió. Ens consenten expressar sense embuts, deixant de banda els arquetips socials, els prejudicis i les valoracions. Per que com assenyala Jordi Montero: “Al cap i a la fi, les emocions són el que ens governa, el més important del nostre cervell. La raó, deia Einstein, és la servidora de l’emoció.

Són aquests magnífics animals els que ens transmeten la seva coherència i equilibri emocional, i ens faciliten aquest sorgir de les emocions. Per això és tan fàcil veure algú somriure al costat d’un cavall, fins i tot en les sessions més difícils és qüestió de temps que l’usuari esbossi un somriure, el que brolla del sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos.

No es tracta de practicar el somriure com si fos una ganyota de clown, es tracta de facilitar que sorgeixi, que s’experimenti i es visqui la sensació que la genera, i els cavalls són especialistes en fer-nos sentir sense por i de deixar emocionar-nos lliurement.

Estem convençuts que l’educació i la gestió emocional són els pilars bàsics per a un bon equilibri psicològic. Que per a sentir-se bé calen emocions positives (alegria, tranquil·litat, diversió, plaer, calma …) que ens resulten molt difícils de trobar en el nostre dia a dia, però que podem facilitar-les al costat dels cavalls.
Definitivament a la nostra societat li falten somriures. El somriure és un regal que fem als que ens envolten, que ens proporciona benestar i és gratuït. És una actitud que expressa un sentiment de satisfacció, amb múltiples beneficis ja que fa agradable qualsevol tema, genera bon ambient, estimula les relacions gratificants amb els altres, i fomenta estats emocionals saludables. I el més important d’un somriure és que es contagia, provoca la simpatia cap al que la emana, i genera la mateixa actitud en qui la rep.

Així doncs, ja sabeu: “Si jo somric, tu somrius, ell somriu, nosaltres somriem, vosaltres somrieu i ells somriuen“. Aprenem a conjugar la vida a través dels cavalls, que saben arrencar-nos els somriures.

Pere Clotet Palomas
Lula Baena Preysler
Psicòlegs especialistes en Intervencions Assistides amb Cavalls