TDA-H

El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat és una patologia que avui en dia és molt coneguda a nivell social, doncs en els darrers anys s’ha constatat un creixement exponencial del seu diagnòstic, i conseqüentment els professionals tant del camp de la psicologia com de l’educació hem vist que és un trastorn en el que ens debíem d’instruir i preparar amb la fi de resoldre els diferents conflictes i dificultats que ocasiona.

És sabut que el TDA-H és un trastorn que suscita molta polèmica i moltes crítiques, ja que entre els professionals és un tema molt controvertit. Podem trobar opinions per a tots els gustos, des dels molt crítics que neguen l’existència del trastorn com a tal, fins als fervents seguidors del seu diagnòstic i posterior tractament farmacològic.

En el moment actual, em centro en reprovar la forma en què, des del meu punt de vista, es realitza el diagnòstic del trastorn, de forma bastant gratuïta per part d’una gran majoria de professionals de l’educació, la pedagogia, la psicologia, la psiquiatria i la medicina.

Tot plegat, comporta una sobrediagnosticació de la població infantil que fa que molts de nosaltres ens trobem amb les consultes plenes de pressumptes pacients amb TDA-H amb la seva perceptiva medicació i, que quan aprofundeixes una mica en el cas, veus que no és un TDA-H “autèntic”.

Així doncs, i amb paraules d’un dels meus mestres en aquest camp, el gran Juan Vives en el llibre “El caballo como facilitador en el proceso de enseñanza-aprendizaje del niño con Tda-h”: “Cal un diagnòstic professional i clar del TDA-H, a través de tests, proves específiques (atenció, intel·ligència, ansietat, …), proves clíniques i les proves diagnòstiques de neuroimatge. Per això penso que els psicòlegs, pares i educadors podem sospitar sobre el trastorn, però els únics que ho poden diagnosticar clínicament són els metges especialistes. D’aquesta manera, evitaríem tractar com a problemes clínics simples problemes emocionals, o d’estrès familiar o purs problemes d’aprenentatge o conducta.”

 

Degut a les característiques dels pacients amb TDA-H, bàsicament la impulsivitat, la hiperactivitat i el dèficit d’atenció, vaig començar a treballar amb ells fora de l’entorn terapèutic habitual i concretament amb els cavalls.

Les sessions assistides amb cavalls ens permeten realitzar un treball profund a nivell emocional de l’individu, tot assolint els objectius terapèutics, com ara la millora de l’atenció o el control de la impulsivitat d’una manera més fàcil i ràpida.
.